Historia

El Relat Del Museu D’Història De Catalunya: Secció D’Història Contemporània De Catalunya

El Relat Del Museu D’Història De Catalunya: Secció D’Història Contemporània De Catalunya - Historia

En aquesta modesta crítica museística pretenc pretenc fer una crítica i un anàlisi sobre el
relat que es desprèn de l’exposició permanent de la secció d’Història Contemporània del
Museu d’Història de Catalunya . L’objectiu és extreure aquelles parts del discurs històric del
museu que deixen entreveure la interpretació de la pròpia història. Evidentment tot relat
històric és subjectiu, en tant que tot ésser humà és inherentment subjectiu. És aquesta
subjectivitat la que interessa analitzar. Ho intentaré fer amb la major objectivitat possible.
Pot semblar paradoxal, i de fet ho és. Però la paradoxa que és l’intenció de ser objectiu
havent acceptat prèviament que és impossible perquè som per naturalesa subjectius sovint
ens porta a comprendre millor la història i, per tant, a nosaltres mateixos com a col·lectiu.
Cal tenir present que estem davant d’una exposició elaborada des de les institucions
catalanes. El lideratge de la creació de l’exposició la va dur a terme el Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya. No es tracta d’un museu privat, i precisament per
això és un bon objecte d’estudi. El nacionalisme català impregna la Generalitat de
Catalunya, així com també ho fa sobre les institucions que se’n deriven.
L’existència d’un museu dedicat a la història del Principat pertany a la idea de que existeix
un col·lectiu amb singularitat, més enllà de la Història d’Espanya. No hi ha un museu dedicat
a la història de l’esmentada nació a Catalunya. El museu emblemàtic del territori és el de la
història catalana. Això ja és un indicatiu del llenguatge institucional català.
L’exposició s’inicia amb La Guerra Gran (1793-1795), secció en la qual es parla sobre els
18.000 miquelets organitzats per representants de les ciutats catalanes com a força militar
de defensa contra la França invasora. Tot i que potser caic en l’error, esmentaré que se’ns
recorda a la Guerra de Successió quan es parla de la caiguda de l’economia catalana pel
trencament comercial amb els mercats holandès i britànic a causa de l’aliança espanyola
amb França. Abans de la derrota de 1714 existia un vincle econòmic i polític amb ambdues
faccions i que ens permet veure a Catalunya com a un país a l’alçada dels seus dos aliats
del moment. L’estil de comerç català era similar al dels holandesos i britànics, així com
també existia una certa similitud política perquè les tres nacions tenien un funcionament
polític a través d’un parlament.
Continua amb La guerra del Francès (1808-1814) parlant de l’entrada de les tropes
franceses al territori català. S’explica que això genera un buit de poder important, que
instrínsecament implica que l’autoritat espanyola desapareix a efectes pràctics de
Catalunya. No s’esmenta l’exèrcit espanyol en cap moment i sí que es parla dels pagesos
alçats en armes i organitzats per la Junta Superior.
En relació a la transformació de l’estat espanyol a la política liberal es contraposa la voluntat
de l’empresariat català de dur a terme una revolució industrial amb una forta emprenedoria i
l’estancament de les classes dirigents espanyoles en vers al gran canvi del segle XIX. Es
remarca l’impediment de l’estat central a les iniciatives modernitzadores catalanes, una
nova contraposició entre Espanya i Catalunya. Aquests missatges subliminals deixen
entreveure una intenció de reconeixement de Catalunya com a país que, tot i no gaudir de
prou autonomia ni ser sobirà, té una gran empenta per construir de cara al futur. En aquest
sentit, veiem com se’ns presenta a Pi i Maragall com algú que va intentar canviar la situació
i millorar-la però que queda en no res i és substituït pel control de l’exèrcit i els sectors
conservadors espanyols. Sempre se’ns fa una distinció entre la voluntat catalana i la
voluntat espanyola. És una interpretació tant legítima com qualsevol altra, però no deixa de
formar part d ela subjectivitat derivada del nacionalisme del present. Es respecten els fets
com tot relat històric ha de fer, a la vegada que es presenten en un ordre i vincles entre ells
que ens aboquen a concloure que hi ha dues voluntats relativament enfrontades. No es
parla d’aquells catalans favorables a la tendència política espanyola.
La part dedicada a la indústria tèxtil i al creixement econòmic durant el XIX ocupa una gran
part del relat sobre les dècades centrals de l’esmentat segle, com correspon a un tema de
tanta importància. Apareixen elements representatius del període com la màquina de teixir
anomenada Berguedana .
Durant tota l’exposició hi ha elements visuals com ara objectes, utillatge, mobiliari o
vestimenta popular que ens ajuden a endinsar-nos en la realitat del passat. Com a exemple
significatiu cal destacar un parell de maniquís coberts amb indumentària popular i
acompanyats d’un sac de garrofes. Així doncs s’associa un fruit tradicional de Catalunya
amb les classes populars alhora que també es remarca de la relació de la costa catalana
amb el món Mediterrani. Tot just després es parla sobre l’auge comercial de les comarques
litorals, englobant un tot representatiu del moment molt eficaç a nivell divulgatiu.
Molt significatiu és que Els Segadors soni en les zones pertanyents a la Reinaxença, on
se’ns explica qui fou Prat de la Riba.
Com a element destacat en l’exposició ens trobem, com és habitual en tots els museus, una
representació d’una gran fita en la història de la teconologia. Es tracta de la construcció, per
part de Narcís Monturiol, del submarí Ictíneo . Ens ho presenten com a icona de la
transcendència de Catalunya en les seves aportacions al progrés científic i tecnològic
mundial.
Passant al franquisme, ens trobem amb una explicació poc acurada de la Guerra Civil i molt
centrada en les accions que es van fer des de la Generalitat. Per una banda és
comprensible, ja que estem en un museu sobre la història de Catalunya. Però per altra
banda potser caldria contextualitzar més recolzant-se en la història compartida que tenim
amb Espanya. Seguint amb el franquisme hem de reconèixer un mèrit en el relat històric: es
dedica una part important al període. Em permeto fer una comparació amb el Musée de
l’Armée de París, en el qual es dedica molt d’espai a l’explicació de la Gran Guerra però
sobre la Segona Guerra Mundial no se’n parla gaire. D’una guerra tant transcendent per a la
història de la humanitat i en la qual França va tenir un paper clau se’n parla molt menys que
de la Primera Guerra Mundial o de les Guerres Napoleòniques. De la França de Vichy
gairebé ni se’n fa esment. Davant del dolor que suposa acceptar el paper ambivalent de la
societat francesa de l’època es decideix quasi ignorar el període. En el nostre cas hem fet a
l’inrevés i cal un reconeixement la nostra tasca historiogràfica. La part més destacable de la
secció de la dictadura és la comparativa i contrast entre l’educació catalana republicana i
l’educació franquista. No calen explicacions, doncs ens ho relaten amb una excelent posada
en escena on veiem una classe de l’època republicana i una de l’època de la dictadura en
les quals et pots asseure i observar l’estètica i alguns esborranys del que s’ensenyava a les
classes dels respectius règims polítics.
Tornem a sentir l’himne nacional català mentre observem els grans canvis de la dècada de
1960 a la Catalunya del franquisme i les manifestacions que s’esdevingueren.
Amb l’arribada de Josep Tarradelles i la Generaliltat el 1977 al Principat també tornem a
sentir l’himne. Queda clara, en aquestes seccions on sentim l’himne, la voluntat nacionalista
darrere del relat històric. Un toc de subjectivitat que no afecta a l’explicació dels fets però si
a l’interpretació d’aquests.
Per acabar, esmentar que es dedica gairebé el doble d’espai que el destinat al s.XIX a la
Catalunya de les dècades de 1980-2012. Trobem fotografies dels presidents Pujol,
Maragall, Montilla i Mas al costat d’altres que ens parlen sobre la diversitat cultural i familiar
(famílies monoparentals, matrimonis homosexuals, etc.). Es presenta a Catalunya com un
país modern i que mira cap al futur.
Com a fet anecdòtic voldria incloure la meva simpàtica sorpresa quan vaig observar que
dins d’una urna que representava les primeres eleccions democràtiques a Catalunya hi
havia una papereta del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017. Entenc que no forma part de
l’exposició, ja que era l’única que hi havia i estava barrejada amb la resta de sobres
anònims habituals de les votacions. Vaig considerar que es tractava d’un element més del
que ens transmet el museu, tot i que no sigui de manera intencionada.

¿Te ha gustado el artículo? ¡Valóralo!

5.00 - 3 votos
Cuanto más alta sea la valoración más visible será el artículo en portada.
¡Compártelo en las redes sociales!

Acerca del autor

Maturin

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Únete a la comunidad de NoCreasNada

¿Te gustaría compartir tus inquietudes y ganar seguidores por todo el mundo?

¿Eres una persona inquieta y quieres descubrir a más gente como tú? 

Únete a NoCreasNada.

Además, te pagaremos por las visitas que recibas.

Más Información